La Llegenda de l’espina

Cada 24 de juliol, vigília de la festivitat de l’apòstol Sant Jaume, la ciutat de Lleida reviu la tradicional Romeria dels Fanalets de Sant Jaume, sens dubte una de les festes de caire popular i religiós de més arrelament entre els lleidatans. La festa té el seu fonament en una antiga llegenda, que ha estat tramesa oralment de generació en generació, de pares a fills, evocadora del naixement del cristianisme a les terres de ponent.

Segons la narració llegendària, que els lleidatans coneixen des de petits i han fet seva al llarg dels anys i dels segles, l’apòstol Sant Jaume pelegrinava per terres d’Espanya per a donar a conèixer l’Evangeli de Jesucrist. La popular narració diu que el sant duia per vestit una túnica basta, tota farcida de petxines i un capell, a la ma un bastó que l’ajudava a fer seu el camí, que feia per les calçades que havien traçat els romans pel trànsit de les legions de l’Imperi. La llegenda continua la seva narració tot descrivint que era ja nit entrada quan l’apòstol arribà a Lleida. Anava cansat i famolenc, hauria volgut acollir-se dins un hostal que ell, de lluny havia vist al vessant del turó que servia de fonament a la ciutat, per això continuava fent via.

De sobte es deturà davant una cruïlla de camins, la calçada tirava dret, riu Segre amunt, per on avui passa el carrer Major dels lleidatans, però era travessada per un altre camí que pujava a la ciutat, ensems que també davallava cap al riu. L’apòstol dubtà una mica, gira l’esguard arreu, bo i cercant a través de les tenebres una ànima compassiva que el volgués orientar.

Tot era silenci, tot era foscor....No passava ningú i decidí continuar per la calçada.

Sant Jaume començà a caminar a les palpentes, com si amb les mans volgués substituir els ulls. I, malgrat el compte que parava, va aixafar una bardissa i se li clavà una punxa al peu i ja no pogué caminar mes.

S’assegué a terra, enmig de la cruïlla. Oh, quin dolor que sentia!. La punxa havia penetrat endins, molt endins i turmentava el seu cos cansat per la fatiga. L’Apòstol va intentar inútilment arrancar-ne l’espina. I, com que patia tant, començà a exhalar gemecs profunds. Tant i tants en va fer, que la llegenda explica com aquests van arribar a oïdes dels àngels del cel que van baixar llum, amb “fanalets” perquè Sant Jaume pogués treure’s la punxa i continuar d’aquesta guisa el seu camí apostòlic. Un altra versió de la narració llegendària diu que els auxiliadors de l’apòstol van ser els mateixos veïns, molt singularment els infants de la ciutat que van sortir amb lluminàries a auxiliar el pelegrí.

Font:
Web de l'Agrupació Ilerdenca de Pessebristes