Lleida Movistar et porta de concert PAPA TOPO + ESCUELAS PIAS PAPA TOPO

Dijous, 28 de novembre

21.30 h | Recull la teva invitació a botigues Movistar

Lleida Movistar et porta de concert PAPA TOPO + ESCUELAS PIAS PAPA TOPO

Arriben des de Mallorca (Balears) i des que van penjar les seves primeres cançons a internet es van convertir de la nit al dia en un dels grups més buscats per Internet i dels que més es parlava en fòrums i blogs de tot tipus, el poder d’internet va deixar clar fins on es podia arribar i les seves maquetes eren motiu d’adoració. Quan va sortir el seu single de debut, “Oso panda”, va recórrer mig món i no va durar ni una setmana a les botigues (500 còpies), es va esgotar com si fos un article de primera necessitat en plena guerra interestel•lar. Fabriquen melodies hiper-enganxoses, a mig camí entre la urgència de HELEN LOVE, la immediatesa de LA CASA AZUL o la senzillesa de REGALIZ.

Música ligera para un funeral és el segon disc dels sevillans Escuelas Pías.
Ser invisibles, ser irreconeixibles, desaparèixer. Passar desapercebuts. Una idea que no és casual que se’ns presenti ja des de la fotografia que il•lustra la portada; 2 persones que no són ells, ni Cristian, ni Davis, i que podrien representar a l’Elisabet Vogler i la seva infermera, a dos clients anònims del Cafè Lehmitz o a uns figurants en la recollida del premi a alumnes de l’any. Així s’entrega Escuelas Pías al seu segon àlbum, conscients de ser el centre d’una festa en la que no se senten còmodes i de la que defugen. Posa música lleugera per a un funeral i acabem amb això. Fugim com els protagonistes de Bande à part: fent alguna cosa no apropiat i amb solemnitat.

Aquest destí on amagar-se que apareix des de la primera cançó, el perfecte pont entre Mapa espacial para personajes secundarios (publicat en format cd-ep al maig) i aquest segon àlbum de la banda, bé podria ser Júpiter, el mateix infern o un clàssica bugaderia buida enmig de la matinada. Un lloc amagat on ningú els pugui veure. Fins que, de sobte, alguna cosa canvia, sona un espetec i les guitarres apareixen com no ho havien fet abans, omplint l’espai com un gas es cola per escletxes i racons. Me muevo o Agujero negro, els primers avançaments del disc, són aquest present. Perquè aquí la banda confirma el que l’EP previ ja avançava, que estem en un moment d’Escuelas Pías on el vessant shoegazing comença a guanyar la batalla a les referències synthpop. Sense perdre la tirada per la melodia perfecta, sí, però abonant a la física. Més Beach House que New Order, més Slowdive que Radio Dept., més Chromatics que OMD. I també han accelerat el tempo. Abandonen la balada i, per moments, fins i tot el mig temps per lliurar-se al ritme, per convidar-nos a ballar fins que no es pugui més. Perquè Cristian i Davis poden semblar esquius, però són conscients que Música ligera pera un funeral és un pas endavant tan important que fins i tot en les seves lletres et demanen que formes part d’aquesta escapada cap a enlloc.

Llavors cal deixar-se portar. Cal cridar que sí, que aquesta vegada el noi impopular s’està portant el gat a l’aigua i que per fi ens han tocat bons auguris en les Galetes de la sort. I alegrar-nos perquè això és del millor que ens passarà aquest any.